"1714" (Ernest Torra i Duran)


ERNEST TORRA I DURAN FOU PRESIDENT DE "POESIA VIVA"

1714
(caiguda de Barcelona)
-d’Ernest Torra i Duran-

El silenci de la nit
vetlla el silenci que plora,
silenci d’angoixa viva,
silenci de ciutat morta,
silenci, silent silenci,
de silenci de derrota...

Som a l’onze de setembre
de l’any més trist de la història.
No s’escolten crits de guerra,
ni veus de canó que trona:
Barcelona s’ha rendit
a la puixança borbònica
després d’un setge implacable
de tretze mesos de glòria.
El sol i les canonades
se n’han anat a la posta,
i el silenci de la nit
vetlla el silenci que plora...

L’ensenya de Santa Eulàlia
-tros de cel en tros de roba-
guarda empremtes impossibles
de les fetes més heroiques:
la més viva, l’abraçada
del conseller Casanova
quan ferit, febrós d’angúnia,
anava enardint els homes
que a la muralla esbotzada
posaven vides per porta...
Els focs de les magnes gestes
ja són cendres que recorden,
i els visques a Catalunya
ressonen a parenostre...

Nit de l’onze de setembre
de l’any més trist de la història...!
Munts de cossos sense vida;
terra amb carn de patriotes;
cadàvers amb ulls oberts
i amb rictus de boca torta,
com oferint l’esperança
als visques frustrats enfora,
de perdurar el seu coratge
amb un despit de ganyota...
Desesper, sang i desferres,
en immobilitats pòstumes!

El silenci de la nit
vetlla el silenci que plora...
Sofriments esgarrifats
pel sofriment que s’apropa...
Llàgrimes, nit i silenci,
amb silenci per resposta...

La lluita de tretze mesos 
de la Barcelona estoica,
Europa sencera admira...
l’Europa tranquil•la i còmoda 
que, oblidant honor i pactes,
deixa Catalunya sola:
Portugal, Holanda i Àustria
pensen: “No és cosa nostra”,
i l’Anglaterra arribista
et ven per un tros de roca.
Enganyifa d’aliances
que van...segons va la cosa!

Les tropes de Felip quint 
han assolit la victòria.
Si Barcelona ha caigut,
Catalunya s’enderroca...

Els afanys de Felip quint
prou saben que ha arribat l’hora!
Malaurada Catalunya,
que et volen tallar la història...!

Si t’han destrossat muralles,
faran molta més destrossa
en les teves llibertats
que espiguen amb tanta força,
i en les institucions
de més ancestral memòria.
I la teva llengua excelsa,
tresor vivent del teu poble,
també voldran emmudir-la
per nodrir la seva còlera.

Els poders de Felip quint
prou palesaran sa fòbia:
cobegen aquesta terra,
però la volen ben morta...
que a la Catalunya seva
els catalans hi fan nosa!

Malaurada Catalunya, 
malaurada terra indòmita.
que prem els llavis amb ira
i solament plora gosa...

El silenci de la nit
vetlla el silenci que plora,
silenci d’angoixa viva,
silenci de ciutat morta,
silenci, silent silenci,
de silenci de derrota...

Som a l’onze de setembre,
de l’any més trist de la història!

Ernest Torra i Duran

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada